...

 

L'estat de la meva essència és estar tranquil·la i en pau amb mi mateixa. Tots tenim un dia i una hora. Un camí per recórrer que no sabem massa si serà llarg o curt.

A voltes és planer i d'altres sembla que estem mesos o molt de temps a terra i no fem més que caure i aixecar-nos i tornar a caure. D'altres cops sembla mentida que puguem somriure després de venir de guerres que semblen infinites. 

Sempre he cregut que hem de deixar petjada sense trepitjar ningú. Per què a voltes, la vida, t'ho retorna.

Són en els moments difícils on una mostra de la pasta de la qual està feta.

Hi ha molta gent que es queixa de la vida que té, que culpa els altres de la seva pròpia vida, que potser no és capaç d'enfrontar-se a un problema o resoldre la situació o que no és capaç de meditar ni un segon què ha de canviar del seu "jo"  per poder portar una vida una mica més amable.

O dir NO més sovint al que ha de dir NO.

Sempre he cregut que ningú m'ha posat on estic.

Que jo he decidit cada passa que dono, cada decisió que prenc. Que jo sé dintre meu les respostes a totes les preguntes que em faig, que puc o no escoltar el meu interior i que ningú escull per mi absolutament res. Jo vinc, marxo, amo, odio, dic sí o dic no. I només jo estic on estic perquè jo ho he decidit.  Amb tots els encerts o errors.

L'he cagat moltes vegades i sempre hi ha un aprenentatge. 

He hagut de defensar coses que els humans inventen dins els seus caps molts cops sense pensar ni un nanosegon el mal que poden fer els altres crítiques sense sentit.

He fet coses que em feien molta por i les he fet igualment amb totes les conseqüències. A vegades la vida te formes molt curioses de fer-te marxar d'algun lloc quan no l'estàs escoltant. En forma d'accident o de putades que són Inaguantables i el missatge és "marxa que tinc uns altres plans per a tu"

He estat valenta en molts moments de la vida decidint coses antipàtiques pels ulls dels altres.

I què?

La vida ho retorna tot. Si sembres merda, mai podràs recollir flors. 

Potser un no s'adona però hem de revisar que collons estem donant perquè a voltes tot vagi malament. L'univers no entén de diners, no entén de poders. L'univers entén del que tu li dones i del qué tu aportes als altres per millorar el teu petit món i el seu món.

El més valent que he fet és ser la persona que sóc i decidir ser qui sóc.

No sempre tinc sort. No sempre sembro flors. Però no trepitjo ningú al meu camí. 

A la fi es meu i em faig responsable.

Però tots, sense excepció, som mestres i alumnes a la vida.

La qüestió és estar en pau amb una mateixa.

Aquesta és en definitiva la meva essència