LES ÚLTIMES PASSES...

I una se'n va sense fer soroll... 

amb una carta preciosa a la motxilla que he vist a casa sense saber que me l'havia escrit una companya i he llegit al sofà i m'ha emocionat del que hi conté, amb tots els bons records concentrats en un sol segon, de 28 anys. 

Recordo el primer dia que vaig ser infermera. Un 9 de juliol del 1994. I tota la responsabilitat d'una planta de medicina interna, després urgències, neuro, pediatria, reanimació i urgències on he estat la major part del meu temps i mica en mica vas deixant la por i mai vaig deixar de sentir respecte per la vida de les persones i detectar la mort abans que abracés a les persones. Una lluita que he intentat anar a contrarellotge fins avui. La meva obsessió per no deixar la gent sola davant la mort. Après de la mare. I només d'ella, des de que tinc ús de raó.

Tinc molts pacients al cap, escrits d'ells, algun poema penjat a la meva xemeneia i que ja no hi són...

Deixant, abans de sortir per la porta en la nit fosca del Pirineu, un GRÀCIES VIDA majúscul.

Una llàgrima d'agraïment infinit i un somriure. 

Agraïment per tot el que he rebut durant 30 anys. Per tot el que he aprés. Per ensenyar-me humilitat en aquells egos meus enooormes quan vas vestit de blanc. Et creus que ets un déu de l'Olimp fins que vas comprenent una mica el que significa ser infermera. El que significa realment la saviesa de ser infermera. 

En posar-te al costat de la fragilitat i comprendre cada ésser humà. Els seus crits, el seu dolor, el seu somriure, la seva ràbia, el seu camí, la seva motxilla. Cada historia. Cada tristor, cada dolor que se'm queda a l'anima per aprendre que som fràgils. 

En un obrir per últim cop la porta del carrer i tancar-la, una llàgrima ha caigut recordant tot el viscut com infermera novell, com infermera veterana, com infermera docent, com infermera gestora, abraçant, plorant, rient, jugant... fent bromes, abraçant la mort i la vida i emportant-me el millor de la meva professió que durant 30 anys he viscut implicant-me fins el moll de l'os. Com tot a la vida. Que si ho haig de fer de forma superficial, ja no m'hi poso. 

Gràcies a la vida que tant em dóna i a tots els pacients i professionals que m'han fet ser millor persona.