Salvar a l'ocell Brian

 

Jo simplement he anat en pijama a llençar les escombraries a les 12 de la nit. Sóc algú observadora però no pensava que sense massa llum al portal i entremig d'uns barrots foscos pogués veure l'ocell. Però allà hi era. M'ha espantat durant uns segons mentre la ment endevina què era aquell bulto que no es mou damunt d'un barrot. I sorpresa, la ment esclama:

Anda! Si és un ocell.!

M'he posat nerviosa perquè en el fons tinc respecte que es puguin espantar i fer-se mal. Jo sóc un ésser hostil per a ell. He deixat la porta oberta de casa en missió "salvar a l'ocell Brian" i de cop, m'he sentit útil com a infermera de salvar a l'ocell. M'he vist a la cuina buscant aigua i pa pels armaris (i jo pensant... d'on treus ara tu pa, si fas una dieta keto dels pebrots...).  He trobat pa en forma de pals integrals caducats i m'he posat la mar de contenta de poder alimentar un ésser viu.

Això suposant que encara hi fos al portal de casa...

I allà que estava, després de correr pels armaris en la cerca desesperada de pa. Perquè és el que t'ensenyen a l'escola: pa amb aigua. 

Però l'esser viu, no tenia ganes de sopar i de cop s'ha espantat (l'he hagut d'acaronar perquè no sabia si estava bé o no i jo, indignada perquè ni s'ho ha mirat, hombre ja!! Ni l'aigua ni el pa) i ha anat escales avall. M'ha sabut greu i he començat a correr escales cap avall pensant que s'havia fet mal.

De cop he vist que es donava cops contra la paret. Ha passat per sota de les meves cames pujant un graó, després un altre i un altre.

I jo amb el pa i l'aigua darrera i dient-li que mengés alguna cosa, com si fos la seva àvia en temps de la guerra o postguerra .

He rigut de la situació absurda de parlar amb un ocell, enmig d'una escala com si l'ocell pogués comprendre'm, tot i que el problema de comprensió era meu, no de l'ocell, que estava clar que no volia res de mi.

Total que l'he agafat com he pogut, intentant ser dolça, tot i que s'ha posat nerviós i s'ha queixat una mica, l'he portat al carrer i al final he vist que al carrer sí podía volar.

Amb tot això no sabia on havia deixat les claus i la porta del carrer tancada i la de casa meva oberta... però no! Les portava a la butxaca!.

Menys mal que la vida, pel que sigui, de tant en tant m'ajuda, perquè no recordo en cap moment posar-me les claus a la butxaca amb l'emoció de salvar l'ocell Brian com si no hi hagués un demà. 

No tinc remei.

Història d'una cullera...

El que vaig a escriure és una supina tontada.

Però acabo de veure aquesta cullera i té una història. 

Sabeu que vaig estar fa una setmana a un càmping zen.

La que mana, es diu Anna i és qui em va fer el ritual aquell de les "polseres vermelles". Que després del ritual, va anar tot al revés de com ho vaig plantejar. Res va sortir dret. Res absolutament. 🤣

Us poso en situació.🤗

Menjava al costat del bungalow (en principi, em quedava dues nits.  Feia l'excursió d'alta muntanya super guai, i al dia següent marxava. I un be negre!). Total, que menjava a una taula de fusta al costat del bungalow minúscul amb una llitera però que per a mi, en  tinc prou. Haig de dir que com estava a ran de terra em costava un ovari i part de l'altre aixecar-me al matí d'allà.  Però això és un altre conte a explicar. Ara no toca.

No tenia cullera i m'havia de menjar no recordo si un iogurt de cabra o un alvocat o què. Total que vaig al menjador bungalow que té dues neveres i que congelava les cantimplores per tenir aigua fresqueta (que després no podia beure perquè l'aigua congelada aguantava congelada tot el sant dia...) total, menys mal que se'm va escalfar el cotxe.... al final hauré de donar les gràcies i tot) i agafo una cullera que no era meva sinó del camping "zen" preparada pels que dormim als bungalows. Per no fer el guarro menjant que estic ben educada.  

Em seguiu? És que faig molts parèntesis.

Total que amb l'escalfament del cotxe i tota l'aventura la cullera no la vaig netejar. Però l'anava veient i controlant tots els dies. Però no trobava el moment de netejar la cullera i tornar-la al seu lloc.

El matí que vaig recollir, la vaig posar a la vista per netejar-la però al final la vaig posar al cotxe, bruta (l'única cosa bruta, eh?!) I quan estava ja en camí contenta del que el meu cotxe ja no s'escalfa i camí d'Osca penso... coll0ns!! La cullera!!!.

Total que passen 3 dies i de tornada, torno a cercar el telefon del camping zen (entre l'olor de l'encens, les abraçades de l'Anna, la música zen, els budes per tot arreu, olores a Índia 3 mesos seguits... que em mola ehhh?!)

Truco a l'Anna i li dic... que sóc jo! (I tu qui ets?) Sí home! La del cotxe... (silenci) la que se li va escalfar el cotxe!! 

Ahhhh Sí!!

Val...(menys mal que al final sap qui sóc)...

que vinc a dinar en una hora!!. Em pots fer la teva amanida especial?

Riu i em diu que m'espera.

Total que arribo al camping i no sé on he cardat la put4 cullera. Tinc el cotxe que sembla "bajarse al moro" aquella peli de fa molts anys... tota carregada fins dalt com si no hi hagués demà.

Total que els hi explico que vaig "robar" una cullera amb un mànec blau i que l'haig de tornar però que ara mateix no sé en quina bossa està. La gent em mira entre sorpresos i no sabria descriure la cara quan algú et diu que torna una p1ta cullera del tot a 100.

Somriu i em diu "quédate-la de record".

És que jo he vingut a tornar la cullera...

Total que marxo i em cobra la parella de l'Anna.

Li dic: cobra'm 14 euros en comptes  de 12'50 per la cullera.

I així és com la meva ment està tranquil·la i tinc un record de la història de la cullera que em va fer tornar al camping zen per retornar-la sense saber on la vaig posar. I ara la tinc a casa meu desentonant dintre del calaix de les culleres. 

Buidant les bosses a casa, l'he trobada. Estava al fons de tot.

Sóc un desastre humà...

Caminar i meditar

Avui, després de molts anys, he tornat a caminar i meditar alhora.

7km amb consciència de respirar i sentir la planta dels peus, sentir els dolors que sorgeixen aquí i allà mentre sóc conscient de la tensió, del pensament que irromp i que costa no distreure's amb ell, tornant a respirar i concentrar-me només en mi, en la musculatura mentre camino, en la verdor dels camps, en els contrastos de la natura, les diferents olors, sense jutjar-me, sense analitzar res, tornant al meu centre i que després de passar per tot el que he passat, és necessari que torni a refer-me. 

Masses pèrdues, masses dols, masses dolors allà, dins meu, o millor dit: aquí dins meu i que no sé ni l'abast ni la profunditat, però sé que hi és, arrelat, per les decisions que he pres: radicals i sense marge de discusió ni marge que algú em pugui convèncer de res. Com si hagués lliurat una gran guerra obligada a lluitar-la i que ni goso girar el cap per no veure tot el que he deixat enrere i que m'ha destrossat per dins.

Però vaig mirant. I tant que miro. Si no mirés d'on vinc, no seria la dona que he decidit ser.

A vegades sorgien llàgrimes caminant aquests 7km, o un somriure veient unes vaques que em miren alienes a la meva meditació...

Tant les llagrimes, com el tímid somriure, ho deixava passar sense enganxar-me. Ni a les llàgrimes ni al somriure. Simplement hi eren allà. Formant part del quadre.

Tornava a posar aire i centrant un altre cop l'enfocament en mi i les meves passes i el meu present que era caminar i no pensar en res. 

Ja no recordava els beneficis de meditar mentre camino. No es fàcil, però amb la costum i la pràctica, ajuda molt per tranquil.litzar la ment i els seus soliloquis on ens costa tant centrar el temps en un mateix. El valor més preuat que tenim. El temps.

Un moment per a mi que ha durat una hora i mitja.  Sense cap meta, sense anar a cap lloc concret. Sense pujar cap pic.  Simplement caminar i respirar i ser conscient del moviment tota l'estona.

La ment vol fugir i put3jar-nos, però simplement és no enganxar-se a cap pensament.

Al final és com un joc. 

I ara estic millor.

I ha estat totalment espontani. 

Sense pensar, m'he aixecat del sofà sentint la necessitat de caminar. M'he posat les botes i m'he fet el propòsit de tornar a meditar caminant, com feia anys.

Quan he arribat a la porta de casa m'ha semblat curt els 7km però ajuda molt a controlar els pensaments i tenir temps simplement de gaudir caminant.

Nusos

 A vegades les coses no surten com una les preveu. De cop, a la vida, comencen a sortir nusos que no saps massa com han aparegut...

Volia fer uns llacs diumenge, perquè vaig arribar dissabte a la tarda a mig camí i el meu cotxe es va escalfar.  Començo bé les vacances!!! 

El pobre, amb 360mil km un gasolina, va dir que prou aquell dia. Em faltaven 2 km per arribar al llac del llauset després de pujar a poc a poc uns 12km i començar una circular caminant fins els 2800 metres d'alçada i d'unes 8 hores de durada. 

Allà dalt, a 2000 metres, el cotxe escalfat (menys mal que estic pendent, com a bona infermera, del seu cor i no vaig haver de fer junta de culata), el capó aixecat, jo mirant l'univers intentant comprendre per a què en aquell moment m'havia quedat sense anticongelant i el cotxe aturat esperant a que es refredi i l'excursió ja la donava per perduda. Ara havia de baixar el cotxe abans que petés del tot. Menys mal -vaig pensar- que estic a Lleida i no als Dolomites en aquell moment precís. Miro i te pèrdua de liquid bastant clara. Vaig fer un video i tot.

Als 15 minuts, 3 homes van aparèixer just per la boca del túnel en dos cotxes. Anàvem junts. Els vaig aturar. Igualment, s'haurien aturat. 

Vaig pensar d'aturar-me abans del túnel, perquè si no el podia arrencar dins el túnel, ningú podria entrar ni sortir i provocaria un merder digne de sortir als Telenotícies. Ja veig el titular:

Una pava bloca un túnel d'alta muntanya i aïlla als alpinistes 36 dies. Què sé jo!!

Vaig aturar-me just abans d'entrar. 😅. A uns 2000 metres d'alçada. I van aparèixer dos cotxes sortint del túnel. I jo allà enmig que fotia una pena... eren 3 Àngels de la guarda. 

Van posar refrigerant que jo havia acabat l'ampolla de 5 litres que s'havia engolit en 14km i vaig baixar en punt mort tota la baixada. 

Una vegada a la nacional vaig anar on tenia les meves coses... un càmping "zen" on vaig estar com a casa. Abans a una gasolinera vaig comprar 15 litres d'anticongelant. No sabia quan temps trigaria ni si podia tenir mai més cotxe o què. 

Què bé que vaig estar al camping!!! La vida volia que em quedés allà dos nits més. 

Al dia següent, taller i ni tan mal. Vaig fer bici per la zona, molt guapa, per cert. Vaig conèixer a un parell de pavos molt interessants. 

A la tarda ja tenia el meu cotxe arreglat i vaig tornar al taller en bici per una nacional perillosa però que fins que no vaig fer els 7km i vaig arribar, no va passar cap cotxe. Eren les 18h40.

Però la història és que, pel que sigui, la vida no vol que jo faci muntanya. 

Des de que vaig arribar a Osca:

Tots els dies plovent. Tot just arribo per fi a lloc i fins avui a les 16h no he pogut caminar una mica.  El cel amenaçador. Ahir una mica de bici, però poca perquè també vaig arribar just perquè plogués i aquest matí, no sé com, he blocat la tarja sim. 😁😁

En fi, tota una història de l'univers perquè no hi hagi manera de sortir al monte. 

A la foto, el Perdiguero, entre d'altres. Passeig d'aquesta tarda totalment espontani. 

Tenia ganes de veure'l. 

He baixat corrents una estona de les ganes que tenia de fer esport.

He començat el sender de pujada per aquest pont que veieu i unes vaques baixaven en aquell moment pel camí a tota hòstia i jo, de cop, he pensat;

Definitivament, l'univers, pel que sigui, no vol que pugi muntanyes. Vull pensar que m'està protegint. Perquè sempre ho ha fet. És la lectura que en faig. I he baixat cagant llets quan he vist les dues vaques i després han baixat bastantes més. 

Les vaques han tingut tot el dia per baixar pel camí i precisament baixen en el moment que jo he començat a pujar??

Moltes casualitats i molts nusos tots els dies. 

Bona nit, gent.

Polseres vermelles

 Fa un moment estava al sofà de casa pensant on anava....

I ara estic ja a Osca i arribant al camping de muntanya, he trobat aquest regal damunt la llitera (el diari és meu).

Diu que són dues polseres vermelles que algú de la meva vora m'ha de cordar amb dos nusos cada una. I que si no hi crec en res del que m'expliquen, que la deixi on l'he trobada.

Hi ha tres nusos que simbolitzen la veritat, la vida i la victòria. 

I que quan m'estiguin fent els 4 restants, que pensi en el que vull atreure a la meva vida...

Mireu, m'ha fet gràcia. 

I ara, busco algú proper que em faci els 4 nusos.

Acabo d'arribar i fa 35 graus. 

Però hi ha nevera.

La xocolata dins el cotxe on no tinc aire condicionat, està desfeta. 

Demà al monte 8 hores caminant en solitari. 

Desitgeu-me bon camí.  Estaré sola i és el que em fa feliç.

Pujaré a 2800... a prop del vallibierna i culebras.

21h:

Amplio tema polseres...

La persona que me les ha deixades a la litera m'ha dit que demà sota el "palosanto" o no sé què cremarà tipu indi, em farà els nusos. Estic encantada!  a més música chillout mentre sopo... 

Viatjar sola és una passada. Si les dones no tinguéssim por de ser agredides per alguns homes i poguéssim viure tranquil·les viatjant pel món, crec que ho petaríem. 

Aquestes "polseres vermelles" tindran història!!.

 

22h

No he pogut esperar a demà.  No sóc d'esperar. Sóc de l'aquí. De l'ara. La noia ha interrumput els sopars;

Ha fet un ritual hindú per posar-me les polseres vermelles, amb una abraçada i un "m'alegro que hagis vingut" d'una ànima que no conec.

Em resulta espiritual tot plegat...

Mentre em feia els 4 nusos he pensat 4 coses que vull a la vida.  I ja tinc les polseres vermelles posades amb ritual i protegida per demà...

Ítaca

Preparant el viatge per marxar no sé on.

La gent no s'ho creu que no sàpiga on vaig... marxant demà o demà passat.... però ho decidiré quan engegui el cotxe i hagi de decidir est /oest en el moment que surti de casa. I em tranquil·litza i em dóna pau no tenir horaris i no saber on vaig.

Perquè en realitat és aquesta la meva essència:  ser lliure d'horaris, de temps quadriculats d'humans, d'horaris de menjar on m'agrada menjar sols quan tinc gana i gaudir del camí. Com els animals salvatges conservant una mica aquesta essència més primitiva. Una lloba.

Sigui una direcció o una altre, porto el mateix:

Una bossa amb equipament de monte.

La tenda, la bici, un llibre i el temps lliure de dos mesos per endavant. 

En el moment que començo a decidir d'ordenar els calaixos per emportar tot el que haig d'endur-me'n, sóc conscient que estic tancant amb l'etapa anterior. Llençar roba vella és una manera de simbolisme de dir 'adéu' a moltes coses. Perque les noves puguin entrar a la meva vida. 

Fins i tot he llençat uns esclops vells que guardava... per recordar els passos en un altre hospital. Amb el pas dels anys, em vaig adonant que tot el que importa ho tinc al cervell i al cor.

No necessito tenir físicament res perquè no puc oblidar els records atesorats als indrets profunds de la memòria.

Però això ho vaig aprenent a ritme de gerundi. Un temps verbal del quan costa desprendre's. Necessito el meu temps. No és ni bo ni dolent. Simplement el MEU temps i el MEU procés. El meu equilibri dins l'entropia de la vida. 

M'agrada viure fora del meu espai de confort.

La vida m'ha acostumat a certa intensitat. A cercar emocions i provocar-les. A viure coses noves. A explorar nous mons i veure si me'n surto sola viatjant i descobrint. Sigui el viatge físic o emocional o espiritual. En realitat l'únic lloc on haig d'anar és al meu interior. A vegades no cal viatjar a cap lloc i a voltes ho necessito.

Només demano a la vida un viatge llarg, no sentir que la por s'apodera de mi i m'impedeix avançar i molta, molta sort durant el camí. 

Potser sí existeix Ítaca i m'he passat la vida cercant-la... sense saber (o sabent) que Ítaca està dins un mateix.

Pica d'Estats

No he pogut fer la Pica d'Estats. 

M'he quedat a menys de 350 metres de la cima.

Era una forma de testejar la meva forma física de més de 4 anys sense fer un 3000.

I no he pogut.

Un "ja pots començar a fer muntanya" del 3 de juny del trauma i anar a una expedició a principi de juliol a fer un 6000 era massa just per aconseguir-ho. I ni que tingués 6 mesos de temps.  Potser no podria igualment.  Pensava dins el meu cap que podria.  Però el cos diu que no.

...A vegades pot més la ment que el cos. Em vaig prometre que si era capaç de fer 1500 metres de desnivell, anava a no sé quin país (que encara costa localitzar al mapa) a fer quasi set mil.

No he pogut superar els 1200.

I, per tant, no hi vaig.

Sento ràbia.  Impotència i també la saviesa de valorar que ho he intentat. Que he fet l'esforç de passar per moments de por i tampoc és agradable.

Creuar els trossos de gel amb piolet i grampons veient la inclinació i tremolant les cames i relliscant i pensant que què collons fotia jo allà arriscant la vida i quina necessitat tenia... ha fet que,  quan vaig decidir baixar, allà asseguda, mirant la pica al meu darrere, a tocar amb la mà, amb una tempesta que va caure abans d'arribar al refu, pensés en no tornar mai més a fer muntanya.

Mai més. 

Però 24h després, a casa, m'és impossible. El pensament de "mai més" queda allà. En aquelles roques que relliscaven, en aquelles 3 caigudes, amb aquelles llàgrimes d'impotència amb sabor de sal. 

Avui he tornat a pujar per les muntanyes una estoneta.

Però el que va passar a la Pica d'Estats no ho oblidaré mai.

 

...

 

L'estat de la meva essència és estar tranquil·la i en pau amb mi mateixa. Tots tenim un dia i una hora. Un camí per recórrer que no sabem massa si serà llarg o curt.

A voltes és planer i d'altres sembla que estem mesos o molt de temps a terra i no fem més que caure i aixecar-nos i tornar a caure. D'altres cops sembla mentida que puguem somriure després de venir de guerres que semblen infinites. 

Sempre he cregut que hem de deixar petjada sense trepitjar ningú. Per què a voltes, la vida, t'ho retorna.

Són en els moments difícils on una mostra de la pasta de la qual està feta.

Hi ha molta gent que es queixa de la vida que té, que culpa els altres de la seva pròpia vida, que potser no és capaç d'enfrontar-se a un problema o resoldre la situació o que no és capaç de meditar ni un segon què ha de canviar del seu "jo"  per poder portar una vida una mica més amable.

O dir NO més sovint al que ha de dir NO.

Sempre he cregut que ningú m'ha posat on estic.

Que jo he decidit cada passa que dono, cada decisió que prenc. Que jo sé dintre meu les respostes a totes les preguntes que em faig, que puc o no escoltar el meu interior i que ningú escull per mi absolutament res. Jo vinc, marxo, amo, odio, dic sí o dic no. I només jo estic on estic perquè jo ho he decidit.  Amb tots els encerts o errors.

L'he cagat moltes vegades i sempre hi ha un aprenentatge. 

He hagut de defensar coses que els humans inventen dins els seus caps molts cops sense pensar ni un nanosegon el mal que poden fer els altres crítiques sense sentit.

He fet coses que em feien molta por i les he fet igualment amb totes les conseqüències. A vegades la vida te formes molt curioses de fer-te marxar d'algun lloc quan no l'estàs escoltant. En forma d'accident o de putades que són Inaguantables i el missatge és "marxa que tinc uns altres plans per a tu"

He estat valenta en molts moments de la vida decidint coses antipàtiques pels ulls dels altres.

I què?

La vida ho retorna tot. Si sembres merda, mai podràs recollir flors. 

Potser un no s'adona però hem de revisar que collons estem donant perquè a voltes tot vagi malament. L'univers no entén de diners, no entén de poders. L'univers entén del que tu li dones i del qué tu aportes als altres per millorar el teu petit món i el seu món.

El més valent que he fet és ser la persona que sóc i decidir ser qui sóc.

No sempre tinc sort. No sempre sembro flors. Però no trepitjo ningú al meu camí. 

A la fi es meu i em faig responsable.

Però tots, sense excepció, som mestres i alumnes a la vida.

La qüestió és estar en pau amb una mateixa.

Aquesta és en definitiva la meva essència

...

Jo he vist ballar l'Amor i potser no ho torno a viure en moltes vides. 

Ressona encara un violí de lluny. L'Amor somriu i dansa dins els nostres braços.

Algú com tu, en totes les vides... i si vols, tu, infinites vides. Jo, sí vull. En aquesta. En la que encara no he viscut... 

En totes.

 LES ÚLTIMES PASSES...

I una se'n va sense fer soroll... 

amb una carta preciosa a la motxilla que he vist a casa sense saber que me l'havia escrit una companya i he llegit al sofà i m'ha emocionat del que hi conté, amb tots els bons records concentrats en un sol segon, de 28 anys. 

Recordo el primer dia que vaig ser infermera. Un 9 de juliol del 1994. I tota la responsabilitat d'una planta de medicina interna, després urgències, neuro, pediatria, reanimació i urgències on he estat la major part del meu temps i mica en mica vas deixant la por i mai vaig deixar de sentir respecte per la vida de les persones i detectar la mort abans que abracés a les persones. Una lluita que he intentat anar a contrarellotge fins avui. La meva obsessió per no deixar la gent sola davant la mort. Après de la mare. I només d'ella, des de que tinc ús de raó.

Tinc molts pacients al cap, escrits d'ells, algun poema penjat a la meva xemeneia i que ja no hi són...

Deixant, abans de sortir per la porta en la nit fosca del Pirineu, un GRÀCIES VIDA majúscul.

Una llàgrima d'agraïment infinit i un somriure. 

Agraïment per tot el que he rebut durant 30 anys. Per tot el que he aprés. Per ensenyar-me humilitat en aquells egos meus enooormes quan vas vestit de blanc. Et creus que ets un déu de l'Olimp fins que vas comprenent una mica el que significa ser infermera. El que significa realment la saviesa de ser infermera. 

En posar-te al costat de la fragilitat i comprendre cada ésser humà. Els seus crits, el seu dolor, el seu somriure, la seva ràbia, el seu camí, la seva motxilla. Cada historia. Cada tristor, cada dolor que se'm queda a l'anima per aprendre que som fràgils. 

En un obrir per últim cop la porta del carrer i tancar-la, una llàgrima ha caigut recordant tot el viscut com infermera novell, com infermera veterana, com infermera docent, com infermera gestora, abraçant, plorant, rient, jugant... fent bromes, abraçant la mort i la vida i emportant-me el millor de la meva professió que durant 30 anys he viscut implicant-me fins el moll de l'os. Com tot a la vida. Que si ho haig de fer de forma superficial, ja no m'hi poso. 

Gràcies a la vida que tant em dóna i a tots els pacients i professionals que m'han fet ser millor persona.

DESCANSA EN PAU, BONICA.

Avui ha mort una metgessa a la muntanya. Feia una cresta. Ha mort dins l'helicòpter mentre la traslladaven a l'hospital.

Tinc un escrit seu guardat quan tenia ella 15 anys i era la seva infermera.

Li vaig dir que estudiés, que tenia una ment privilegiada. I va estudiar medicina.

I avui ja no hi és.

Demà és l'últim dia que treballo d'infermera. Coincidències de la vida i el seu atzar.

I avui he agafat la bici i m'he passat amb els km. Només volia donar un passeig de tarda. Però la ràbia, el dolor barrejat amb la meva nova etapa ha fet que no tingués prou amb 5km de pujada que anava a fer i he fet 33km. 

Tinc dolor emocional de tot plegat i no és fàcil gestionar tot.

Però canalitzar tot amb l'esport amb les vistes a la muntanya i el sol de tarda també dóna pau. I avui tenia tot un color especial. 

Un post trist i, alhora, rar en sensacions Enfrontades, en record d'ella.

Descansa en pau.  Bonica.

QUANTS GENIS MOREN SENSE SABER QUE HO SÓN?

Tres o quatres notes breus en la seva llibreta de fulls groga. Sempre va creure que amb allò escriuria un llibre. Com si escriure un llibre (tipus "Els Miserables") fos una cosa fàcil. 

La possible història d'una dona. O potser la historia d'un home. Potser la història d'un objecte inanimat que ella li dona la vida. O potser d'una titella amb fils invisibles... 

i que és capaç de fer-los parlar en el silenci de la vida...

Però encara que no ho sembli, fuig. 

Sempre comença escrivint entusiasmada. A mesura que avança en la història dels personatges i els profunditza, és incapaç de construir-los. Cap l'és suficient. Cap pot perfilar. No els coneix i no els pot inventar. No sap què busca i no sap el final. Ni el mig. Només tres o quatre notes breus en la seva llibreta de fulls groga.

Al final, com la titella quan li tallen els fils, s'enfonsa agenollada.

És la història dels fracassos.

I un profe ho hauria de saber.

RES...

Quantes probabilitats existeixen que no llegim bé les lletres que tenim al davant?
Quantes de no comprendre?
Quants errors d'interpretació i de suposar coses que no hem dit o escrit?
Quantes formes hi ha d'interpretar un mateix missatge?

Donem classe a 25 persones i cadascú compren coses diferents....
Els animals es resignen quan fracassen una i una altra vegada. I davant el fracàs, abandonem.
I a voltes, els que vàrem ser nefasts alumnes en algun moment de la vida, els anomenats "mals alumnes" són els que acabem ensenyant. 

COM ES VIU LA DARRERA GUÀRDIA

 Bon dia per a tothom.

Ja sabeu que odio matinar oi??

Doncs aquesta nit no he dormit. Així que, a mes de matinar, sumeu que odio no descansar quan estic amb pacients. Sort que tinc la planta molt bé i ahir jugàvem al dòmino amb pacients. Més terapèutic que les pastilles. S'ho van passar molt bé.  Vaig haver de cercar un dòmino per tota la casa i no va ser fàcil. La idea va ser meva. I finalment, fins l'hora de dinar van estar embolicats amb col.locar fitxes i com alguns guiaven a qui no distingia un 6 d'un 3 mentre la Rou feia cures i substituïa als pacients que s'aixecaven quan havien d'anar al wc sense importar la partida i qui guanyés. 

Avui m'han portat cosetes per fer un vermut i he pogut acomiadar-me dels companys de guàrdia. 

I he assegut amb els pacients. Un m'explicava que des de la 3 dosis, cancer i que no es troba bé.  He estat una estona i un fill de 5 anys es va morir ofegat a una piscina.  Ho explica encara emocionat i té 80 anys. Quines vides. Quines motxilles. 

Una altra avui també m'explicava que va morir el seu marit d'un càncer de pàncrees quan ella tenia 58 anys (ara en té quasi 90). Amb una agonia de 9 dies perquè els metges (deia) no volien sedar...

I aquí els tinc, jugant al dòmino i feliços. Els que poden.  Serveix més que les pastilles. 

I com que els riures es contagien tothom vol estar al control d infermeria. Amb taules i sentint que formen part d'una família postissa. S'ajuden els uns als altres.

Per ser l'última guàrdia que odio matinar, ha estat genial.

Tothom bé i tothom tranquil. 

PRESENTACIÓ DEL BLOGSPOT

Hola a tothom, gent.

La idea és escriure sobre els meus viatges, excursions i vivències.  Encara que,  en realitat, de l'únic que val la pena escriure és de l'únic que importa  a la vida; l'amor. Però aquest, no es pot escriure. S'ha de viure. No hi ha paraules, a voltes.  O potser sempre mancarà les paraules exactes i precises per a poder explicar un sentiment tan profund.

Tot intent d'etiquetatge o de definir el que és l'amor o com se sent en cada un de nosaltres, és limitar-lo. Acotar-lo. I l'amor no ho mereix. 

Per tant, potser, dins els meus viatges, muntanyes, escrits, hi hagi part d'amor amagat entre les lletres, per no ofegar del tot aquell alè d'enyor o d'alegria del viscut o del que viuré. 

Afortunada de sentir.  Sempre.

Però no és l'objectiu parlar de l'amor dins les meves lletres. 

Sinó d'explicar les meves reflexions íntimes quan pujo muntanyes, dels reptes, de les pors quan les sento... per qui les vulgui llegir. 

Bon viatge de vida per a  tothom i no oblidem que estem aquí per viatjar al centre de nosaltres mateixos i enfocar la mirada cap endins. Cap a casa. No sabem quan de temps hi serem. Però sempre és massa curt. En un segon es pot viure tota una vida.

No la desaprofiteu. 

Tots deixarem a terra el nostre cos i, en l'últim instant, poder fer un somriure perquè ha valgut la pena el temps viscut. Cadascú el seu. Cadascú el seu camí.  Cadascú la seva vivència i Cadascú a la seva manera. Única.  Irrepetible.

Bona nit