Caminar i meditar

Avui, després de molts anys, he tornat a caminar i meditar alhora.

7km amb consciència de respirar i sentir la planta dels peus, sentir els dolors que sorgeixen aquí i allà mentre sóc conscient de la tensió, del pensament que irromp i que costa no distreure's amb ell, tornant a respirar i concentrar-me només en mi, en la musculatura mentre camino, en la verdor dels camps, en els contrastos de la natura, les diferents olors, sense jutjar-me, sense analitzar res, tornant al meu centre i que després de passar per tot el que he passat, és necessari que torni a refer-me. 

Masses pèrdues, masses dols, masses dolors allà, dins meu, o millor dit: aquí dins meu i que no sé ni l'abast ni la profunditat, però sé que hi és, arrelat, per les decisions que he pres: radicals i sense marge de discusió ni marge que algú em pugui convèncer de res. Com si hagués lliurat una gran guerra obligada a lluitar-la i que ni goso girar el cap per no veure tot el que he deixat enrere i que m'ha destrossat per dins.

Però vaig mirant. I tant que miro. Si no mirés d'on vinc, no seria la dona que he decidit ser.

A vegades sorgien llàgrimes caminant aquests 7km, o un somriure veient unes vaques que em miren alienes a la meva meditació...

Tant les llagrimes, com el tímid somriure, ho deixava passar sense enganxar-me. Ni a les llàgrimes ni al somriure. Simplement hi eren allà. Formant part del quadre.

Tornava a posar aire i centrant un altre cop l'enfocament en mi i les meves passes i el meu present que era caminar i no pensar en res. 

Ja no recordava els beneficis de meditar mentre camino. No es fàcil, però amb la costum i la pràctica, ajuda molt per tranquil.litzar la ment i els seus soliloquis on ens costa tant centrar el temps en un mateix. El valor més preuat que tenim. El temps.

Un moment per a mi que ha durat una hora i mitja.  Sense cap meta, sense anar a cap lloc concret. Sense pujar cap pic.  Simplement caminar i respirar i ser conscient del moviment tota l'estona.

La ment vol fugir i put3jar-nos, però simplement és no enganxar-se a cap pensament.

Al final és com un joc. 

I ara estic millor.

I ha estat totalment espontani. 

Sense pensar, m'he aixecat del sofà sentint la necessitat de caminar. M'he posat les botes i m'he fet el propòsit de tornar a meditar caminant, com feia anys.

Quan he arribat a la porta de casa m'ha semblat curt els 7km però ajuda molt a controlar els pensaments i tenir temps simplement de gaudir caminant.