Ja no sé quina setmana de Juliol em va donar per apuntar-me al curs de Kite surf. Fa 22 anys que el vull fer però entre els pitus i les flautes, no hi ha anava. Sempre hi ha quelcom més important a fer que anar al mar... i menys, per fer un curs que no sé qui em mana a mi fer-lo.
Vaig escollir la setmana més calorosa del món per les contrades dels aiguamolls de l'Empordà. Tot humit, les nits insuportables.. .no sé ni com podeu viure fora del fresc de les muntanyes! encara m'ho pregunto, com podeu estar vius amb el mal que fot el cos a prop del mar i amb tanta humitat.
Allà, amb els mosquits, que no hi havia qui sortís a fora a menjar als vespres. Amb les vespes, al migdia, que em persegueixen i saben que sóc forastera i, pa xula jo, amb la bici (que vaig anar el primer dia per fer esport... i la resta de dies, també) a fer volar la mega cometa a 12 km de la casa (amb il·lusió) a les 14h (que és quan el vent està millor, diuen) ni més ni menys que al migdia, amb una calorada que t'hi cagues, des d'una casa modernista (que vaig llogar una habitació petita), per la carretera sense vorera, cap a la platja que vaig anar (que em vaig perdre com 5 vegades) i, menys mal, que vaig anar amb temps. I sense menjar.
El GPS que no em funcionava i la càmera, tampoc. Hauria d'haver llençat el mòbil a les escombraries, però sempre em compro el més barat i finalment, quan més el necessito, no funciona.
Total, que arribo la primera de totes disposada a navegar amb el kitesurf i "surcar los mares"....
El primer dia em vaig cremar. Tota la part exposada al sol. Fan aquest esport a l'hora més cancerígena.
Encara tinc els peus marcats per les sandàlies d'aquella setmana. Em vaig cremar tota. Feia 4 vides que no anava a la platja. I jo, xula com ningú, amb la pell morena que sempre he tingut, res de cremes (que porten merdes químiques). Em vaig cremar tot i anar amb mànega llarga.
Es va retardar, pel poc vent, una hora l'activitat. Doncs una hora més que jo estava allà amb la bici, sense candau i amb mànega llarga al mar, amb un ventarron que deien que no era prou i espantada, pensant que el vent m'aixecaria de la sorra i aniria a petar al cap de creus estampada contra una roca, per exemple, o ofegada al mar amb les meduses de les illes medes.
Total, que els dos primers dies van ser un complert desastre (per no dir una punyetera agonia, que queda fatal). La sorra cremava com punxes, malgrat les sandàlies. El coll, mirant la cometa, no es va sortir del seu lloc de miracle. Els braços aixecats amb tensió (que es veu que no has d'estar en tensió, però controla això, saps?)
El pavo d'instructor, amb la seva mega testosterona i el seu Yin a tota pastilla, no feia més que cridar. Cridar tota l'estona: que si mans a la dreta, que si ara a l'esquerra, que si vigili que no caigui, que si no el posi a les 12, que el posi a les 3 i ara a les 9. Ara amb una mà (i l'altra, vaig estar a punt de tallar-la per no aferrar-me al pal aquell i que no em cridés més).
Les meves neurones s'anaven escalfant per moments, totes col·lapsades.
Entenc que em volen salvar la vida, però a mi no em crida ningú. El segon dia, que ja vaig estar a l'aigua, entre que em vaig empassar tota la cloaca mediterrània (i això que sóc molt bona nedadora) amb la vela aquella per damunt meu que queia a l'aigua constantment i que havies de posar-te de costat i que les ones t'enfonsaven, empassant aigua i no veies la costa ni on anaves, ni la gent ni ningú ni res....i que l'havia d'aixecar quan tocava l'aigua (i jo què sé!!) i que havia de posar les mans no sé on, vaig sortir amb un cabreig descomunal pels crits que em fotia el pavo des de la sorra.
Li vaig dir que em tragués el puto arnés que ja no volia seguir. Quedava una estona per acabar però no vaig voler seguir. A prendre pel cul la merda de surf aquell i els crits i el mar i la sal i tot.
Va estar molt més fi i suau a partir de llavors. Però no tolero ni un puto crit en una activitat per la qual pago per passar-ho bé i molt menys ningú que mostri testosterona. Que se l'empassi. Per mala llet, la meva quan em criden i més quan ja m'he empassat tot el mediterrani.
Al dia següent, em van canviar de monitor. Un noi jove. Va estar molt més tranquil amb mi. I llavors, vaig començar a gaudir i riure i a passar-m'ho molt més bé. Entenc que poca gent reacciona com ho vaig fer. Però no estic d'hòsties. Pago una pasta per passar-ho bé. No perquè em cridin. A més es veia molt còmode amb mi i els comentaris que em va fer respecte als dies anteriors em van tranquil·litzar molt.
No tornaré a fer kitesurf mai més.
Això ho tinc clar.
Però em vaig treure una espina.
Total, no vaig agafar la taula cap dia, me la sua, la taula. Amb les mans i la vela en tenia prou per desplaçar-me. Vaig riure molt amb aquell xaval que em va deixar sola i em deia que em desplaçava ràpid. Li vaig dir que no volia cap taula. Que volia navegar sense. Total, eren dues hores que es van passar volant.
Per què els instructors dels esports de risc (en general i he fet alguns) tenen la testosterona pels núvols davant les dones? a mi això no em mola. M'agrada la gent més humil quan ensenya.
Em vaig quedar un parell de dies més per anar en bici per aquelles contrades del pla de l'Empordà (res a veure amb el Pirineu) i vaig veure com navegaven en winsurf... i vaig pensar... deu ser més fàcil, no????😂😂😂😂😂😂😂😂
