Ítaca

Preparant el viatge per marxar no sé on.

La gent no s'ho creu que no sàpiga on vaig... marxant demà o demà passat.... però ho decidiré quan engegui el cotxe i hagi de decidir est /oest en el moment que surti de casa. I em tranquil·litza i em dóna pau no tenir horaris i no saber on vaig.

Perquè en realitat és aquesta la meva essència:  ser lliure d'horaris, de temps quadriculats d'humans, d'horaris de menjar on m'agrada menjar sols quan tinc gana i gaudir del camí. Com els animals salvatges conservant una mica aquesta essència més primitiva. Una lloba.

Sigui una direcció o una altre, porto el mateix:

Una bossa amb equipament de monte.

La tenda, la bici, un llibre i el temps lliure de dos mesos per endavant. 

En el moment que començo a decidir d'ordenar els calaixos per emportar tot el que haig d'endur-me'n, sóc conscient que estic tancant amb l'etapa anterior. Llençar roba vella és una manera de simbolisme de dir 'adéu' a moltes coses. Perque les noves puguin entrar a la meva vida. 

Fins i tot he llençat uns esclops vells que guardava... per recordar els passos en un altre hospital. Amb el pas dels anys, em vaig adonant que tot el que importa ho tinc al cervell i al cor.

No necessito tenir físicament res perquè no puc oblidar els records atesorats als indrets profunds de la memòria.

Però això ho vaig aprenent a ritme de gerundi. Un temps verbal del quan costa desprendre's. Necessito el meu temps. No és ni bo ni dolent. Simplement el MEU temps i el MEU procés. El meu equilibri dins l'entropia de la vida. 

M'agrada viure fora del meu espai de confort.

La vida m'ha acostumat a certa intensitat. A cercar emocions i provocar-les. A viure coses noves. A explorar nous mons i veure si me'n surto sola viatjant i descobrint. Sigui el viatge físic o emocional o espiritual. En realitat l'únic lloc on haig d'anar és al meu interior. A vegades no cal viatjar a cap lloc i a voltes ho necessito.

Només demano a la vida un viatge llarg, no sentir que la por s'apodera de mi i m'impedeix avançar i molta, molta sort durant el camí. 

Potser sí existeix Ítaca i m'he passat la vida cercant-la... sense saber (o sabent) que Ítaca està dins un mateix.