Salvar a l'ocell Brian

 

Jo simplement he anat en pijama a llençar les escombraries a les 12 de la nit. Sóc algú observadora però no pensava que sense massa llum al portal i entremig d'uns barrots foscos pogués veure l'ocell. Però allà hi era. M'ha espantat durant uns segons mentre la ment endevina què era aquell bulto que no es mou damunt d'un barrot. I sorpresa, la ment esclama:

Anda! Si és un ocell.!

M'he posat nerviosa perquè en el fons tinc respecte que es puguin espantar i fer-se mal. Jo sóc un ésser hostil per a ell. He deixat la porta oberta de casa en missió "salvar a l'ocell Brian" i de cop, m'he sentit útil com a infermera de salvar a l'ocell. M'he vist a la cuina buscant aigua i pa pels armaris (i jo pensant... d'on treus ara tu pa, si fas una dieta keto dels pebrots...).  He trobat pa en forma de pals integrals caducats i m'he posat la mar de contenta de poder alimentar un ésser viu.

Això suposant que encara hi fos al portal de casa...

I allà que estava, després de correr pels armaris en la cerca desesperada de pa. Perquè és el que t'ensenyen a l'escola: pa amb aigua. 

Però l'esser viu, no tenia ganes de sopar i de cop s'ha espantat (l'he hagut d'acaronar perquè no sabia si estava bé o no i jo, indignada perquè ni s'ho ha mirat, hombre ja!! Ni l'aigua ni el pa) i ha anat escales avall. M'ha sabut greu i he començat a correr escales cap avall pensant que s'havia fet mal.

De cop he vist que es donava cops contra la paret. Ha passat per sota de les meves cames pujant un graó, després un altre i un altre.

I jo amb el pa i l'aigua darrera i dient-li que mengés alguna cosa, com si fos la seva àvia en temps de la guerra o postguerra .

He rigut de la situació absurda de parlar amb un ocell, enmig d'una escala com si l'ocell pogués comprendre'm, tot i que el problema de comprensió era meu, no de l'ocell, que estava clar que no volia res de mi.

Total que l'he agafat com he pogut, intentant ser dolça, tot i que s'ha posat nerviós i s'ha queixat una mica, l'he portat al carrer i al final he vist que al carrer sí podía volar.

Amb tot això no sabia on havia deixat les claus i la porta del carrer tancada i la de casa meva oberta... però no! Les portava a la butxaca!.

Menys mal que la vida, pel que sigui, de tant en tant m'ajuda, perquè no recordo en cap moment posar-me les claus a la butxaca amb l'emoció de salvar l'ocell Brian com si no hi hagués un demà. 

No tinc remei.