M'he quedat a menys de 350 metres de la cima.
Era una forma de testejar la meva forma física de més de 4 anys sense fer un 3000.
I no he pogut.
Un "ja pots començar a fer muntanya" del 3 de juny del trauma i anar a una expedició a principi de juliol a fer un 6000 era massa just per aconseguir-ho. I ni que tingués 6 mesos de temps. Potser no podria igualment. Pensava dins el meu cap que podria. Però el cos diu que no.
...A vegades pot més la ment que el cos. Em vaig prometre que si era capaç de fer 1500 metres de desnivell, anava a no sé quin país (que encara costa localitzar al mapa) a fer quasi set mil.
No he pogut superar els 1200.
I, per tant, no hi vaig.
Sento ràbia. Impotència i també la saviesa de valorar que ho he intentat. Que he fet l'esforç de passar per moments de por i tampoc és agradable.
Creuar els trossos de gel amb piolet i grampons veient la inclinació i tremolant les cames i relliscant i pensant que què collons fotia jo allà arriscant la vida i quina necessitat tenia... ha fet que, quan vaig decidir baixar, allà asseguda, mirant la pica al meu darrere, a tocar amb la mà, amb una tempesta que va caure abans d'arribar al refu, pensés en no tornar mai més a fer muntanya.
Mai més.
Però 24h després, a casa, m'és impossible. El pensament de "mai més" queda allà. En aquelles roques que relliscaven, en aquelles 3 caigudes, amb aquelles llàgrimes d'impotència amb sabor de sal.
Avui he tornat a pujar per les muntanyes una estoneta.
Però el que va passar a la Pica d'Estats no ho oblidaré mai.
A vegades la ment pot més que el cos. Tu ets una dona de muntanya, feta a la muntanya i enamorada de la muntanya. Val la pena esperar una mica, estar més entrenada i no caure, no plorar i no sentir tanta por. No ho oblidaràs mai. I tornaràs a ser feliç. Cuida't molt. Una forta abraçada 🤍🌹💫
ResponEliminaHola guapa.
ResponEliminaLes caigudes no es poden evitar. Plorar no es pot evitar. Es sà i ajuda a la persona a centrar-se. La por ja no és massa bona aliada quan fas muntanya. El problema de la por és que no et deixa gaudir del camí. I per no gaudir del que fas, millor no fer-ho. No m'agrada patir a la muntanya. M'agrada pujar i baixar amb seguretat. La meva. Si no puc passar, no passo. I no hi ha cap drama. Cadascú ha d'aprendre sobre els seus límits i jo no en sóc una excepció. Una abraçada.